AHMED, UN JOVE PALESTÍ

Et desesperes, Ahmed, i plores perquè t’oprimeixen, et torturen
et furten tot allò que és teu i que et sents com a propi, la família
t’ocupen la llengua, la cultura, els sentiments, et maten sense res
t’ocupen la terra. Tants anys amb Palestina i tanta lluita...
T’alces i esperes que el dia siga diferent, que l’opressió s’ature
però continua el seu dret internacional, les seues lleis
t’ocupen els somnis i enderroquen ta casa
segresten ton pare perquè vol justícia. Tantes llàgimes vessades...
Veus com uns militars el colpegen
solament buscava aigua per beure i viure, solament això
t’ocupen la vida i l’esperança, t’ho ocupen tot
i només et queda el plor i tanta lluita...

Ets un xiquet de deu anys, que va a escola per estudiar
aprén sumes i restes i estima la seua gent, Palestina;
un xiquet que al migdia arriba a casa i veu com les seues bales
maten companys de classe, o deixen òrfens altres, tanta pena...
Ton pare no arriba i ta mare t’explica que l’han matat
l’han segrestat els soldats israelians i no se sap res d’ell
el detenen, el deporten, el torturen i el maten perquè diuen que és de Hamas
i tu, amb la cara perplexa, ho expresses tot: ho perds tot.
Sense pare i sense terra, només et resta el xiscle i la llàgrima
quan marxes a un cantó de Gaza, on viu l’amic Moaz t’amagues
i plores a llàgrima viva de cara el mur, on veus les reixes, el Chekpoint
on vius el dia a dia amb la pols de l’imperi.

Somnies el que pots somniar en un país venut i pobre
on la gent, malgrat la xafogor , manté l’alé
i vius de cara al futur, Ahmed, i fas del present la lluita per redreçar
la família, els amics, el país, amb tanta lluita...
I un somriure que esbosses amb Moaz, Ossman i Abed
quan d’un calaix, la mare treu una bandera palestina
i l’onegeu amb el somriure i el crit;
no plores Ahmed, planta-li a l’enemic un somriure i crida.




Agustí Campos i Perales