O TOT O RES

O tot o res
si no hi ha terme mig
no es troba la felicitat
no hi ha res en què confiar.

No hi ha absoluts
no hi ha res inalienable
no es troba la realitat
l’única realitat és la llibertat.

La llibertat és nul•la
i l’interés ocult i inabastable
tot es clou i tot mor,
tot s’acaba amb el plor.

O tot o res
no hi ha punt de trobada
entre tu i jo
no hi ha cap més esperança.

No hi ha res ocult
res, però, que trobar
es troba si això el final
l’única realitat és la llibertat.

La llibertat de prendre’s la vida
l’interés d’escoltar el proisme
tot resorgeix i tot ix
alcem el got, una copa de vi.

Agustí Campos i Perales

HORES AMB VIDA

Assegut
sis de la vesprada
l’hora parla
i el temps calla.

Sense immutar-se
a la cadira
el temps roman en silenci
i l’hora passa.

Sense afectacions
a la taula
la llum colpeja
i l’espera passa.

Amb indiferència
remugueig de protesta
el bolígraf transcriu
i la línia passa.

Sense voluntat d’antologia
reflexions en paper blanc
les mirades toquen
i el color Blau passa.

Sense ressò
les set de la vesprada
l’hora escolta
i el temps parla.

Amb respecte
entre reflexos de llum
el temps recita
i l’hora escolta.

Amb voluntat de saber
entre papers i fulls
la finestra tancada
i l’espera escolta.

Sense saber què fer
silenci de Palau
continua l’escriptura
i la línia escolta.

Monotonia
sempre el mateix
els ulls es clouen
i el color blau a terra, escolta.

Automirades
vuit de la vesprada
els dies callen
i el saber parla.

Llueix la maduresa
uns llapis vells
al front la finestra
darrere el prestatge parla.

Nou de la nit, o de la vesprada
els ulls cauen i les paraules moren
la jornada acaba
l’estança calla.

Tres o quatre temps
sense antologia però amb interés
sense indiferència però amb monotonia
això és una jornada d’estudi.

Agustí Campos i Perales

ESGUARDS I COMPLICITATS

Una mirada
junts
un silenci
un hivern
unes llums, i tristors.

Un nus a la gola
quiets
una relació
una primavera
unes esperances, i foscors.

Un respecte
units
una paraula
un estiu
uns esguards, i remors.

Una abraçada
extasiats
una mirada
una tardor
uns crits, i tristors.

Una tendresa
recollits
una foscor tènue
un cresol
unes llibertats, i temors.

Un somni
junts
una jove
un jove
unes plenituds, i emocions.

Agustí Campos i Perales

DÓNA’M UN GLOP

Dóna’m un vers d’Estellés
dóna’m un conte de Márquez
un glop de mistela
dóna’m un tros de terra.

Dóna’m Llachs i Montllors
dóna’m Fusters i Guevares
un glop de cassalla
dóna’m una ració de llibertat.

Ofereix-me paisatges
ofereix-me muntanyes i rius
un glop d’amnèsia
ofereix-me una resposta.

Ofereix-me sendes i camins,
ofereix-me prats i boscos
un glop de tu
ofereix-me un tacte suau.

Regala’m una reflexió de Machado
regala’m una paraula de Lorca
un glop de vi
regala’m una rosa.

Regala’m un somriure de les tretze roses
regala’m un puny del milicià
un glop de rebel•lia
regala’m una lluita sense final.

Dóna’m la mà i cantarem a Ovidi
ofereix-me els llavis i llegirem a Estellés
regala’m un somriure i recordarem a Ibárruri
acarona’m la pell i caminarem per tot l’univers.

Agustí Campos i Perales

ENTRE MÚSICA I DONZELLES

Amb l’esguard de l’alcohòlic
a un bar de mitja nit,
on tot és translúcid
i tot està per dir.

Amb la cigarreta de l’ndecís
a un café de vorera,
on tot és transparent
i no hi ha res prohibit.

A un bar de mitja nit
quan un espontani fa de Charlie Parker,
un cubata i unes improvisacions
tot amb dosis de ron.

A un café de vorera
sona una música enigmàtica,
s’acosta una donzella a la vora
i proposa una cigarreta a la fera.

A un bar de mitja nit
hora perfecta per fer de poeta,
totes les paraules flueixen
com a destresa a l’infinit.

A un café de vorera
fugen les trasparències i les prohibicions,
ix el poeta de l’ànima
per fer esbosos i dissertacions.

A un bar qualsevol
entre cesveses i rialles,
naix un vers home
un home del vers.

A un bar qualsevol d’un lloc qualsevol
entre donzelles i música,
espera un home assegut
un home sense conquerir les comarques del sud.

Agustí Campos Perales

BUFONS DEL NOSTRE SEGLE: BUFONS DE TOTA LA VIDA

DELS VERSOS

Versos parits amb delicadesa i candidesa,

candidesa que arrela el poble que representa.

El present que se’ns veu com el futur,

i el futur que ens narra el que podrem ser.

Podrem ser el que vulguem ser,

i serem el que puguem ser.

Serem parits com els versos del poeta medieval,

poeta medieval que narra el seu rei i es burla d’ell.

DEL MÈTODE

Burla, pantomima, indiferència, combat;

moixiganga amb terç, cassalla i colpet.

La vida no deixa de ser això: un camí al bar;

la vida no deixa de ser res més que unes narracions breus.

Breu, vivim i contem; brevem, cantem i somniem.

La vida és això: un cúmul de despropòsits,

un consol davant la mort,

una felicitació d’aniversari per poder afirmar que som vius.

DE LA REALITAT

El futur sempre se’ns aclareix com lúcid i tènue,

mai en sabem res; tal volta per això siguem ingenus.

No arribarem a cap lloc, diuen, i no voldrem arribar,

afirmaran tot seguit.

Vindrà la burla, la brevetat i la risa.

Alçarem la copa, i brindarem amb moixigangues:

balls indesxifrables i somnis al rei.

Bufons de cort que narren poesies,

quatre acords que fan desafinar la flauta,

i dos abraçades per corroborar la humanitat.

ROMANEM

Romanem eterns al camí, malgrat pedres i ribassos,

romanem immortals a la senda, a desgrat d’esperes i desenllaços;

romanem sense pressa de passar la drecera, sense tenir en compte penes,

sense tenir en compte tristeses i incerteses.

Romanem infinits.

Romanem certs al viaró, malgrat les injustícies,

romanem segurs al viarany, a desgrat d’aventures i inmundícies;

romanem per sempre càlids al passeig, sense oblidar el passat,

sense pensar en allò que no ens complau.

Romanem inequívocs.

Romanem humils al caminal, malgrat supèrbies de classe,

romanem modests al carreró, a desgrat de posicions tendencioses;

romanem des de sempre i per sempre rotunds caminant, sense obcecar-se,

sense jaure quiets i aprenent a poder deslligar-se.

Romanem senzills.

Romanem sense prejudicis a tot arreu, malgrat absolutismes de gènere,

romanem lliures a tot el món, a desgrat de posicions subordinades;

romanem ara més que ahir oportuns per escriure unes rimes o altres,

sense seguiments d’estils, independents i emancipats de la república de les lletres.

Romanem eternament tal i com som: nosaltres.