O TOT O RES

O tot o res
si no hi ha terme mig
no es troba la felicitat
no hi ha res en què confiar.

No hi ha absoluts
no hi ha res inalienable
no es troba la realitat
l’única realitat és la llibertat.

La llibertat és nul•la
i l’interés ocult i inabastable
tot es clou i tot mor,
tot s’acaba amb el plor.

O tot o res
no hi ha punt de trobada
entre tu i jo
no hi ha cap més esperança.

No hi ha res ocult
res, però, que trobar
es troba si això el final
l’única realitat és la llibertat.

La llibertat de prendre’s la vida
l’interés d’escoltar el proisme
tot resorgeix i tot ix
alcem el got, una copa de vi.

Agustí Campos i Perales

HORES AMB VIDA

Assegut
sis de la vesprada
l’hora parla
i el temps calla.

Sense immutar-se
a la cadira
el temps roman en silenci
i l’hora passa.

Sense afectacions
a la taula
la llum colpeja
i l’espera passa.

Amb indiferència
remugueig de protesta
el bolígraf transcriu
i la línia passa.

Sense voluntat d’antologia
reflexions en paper blanc
les mirades toquen
i el color Blau passa.

Sense ressò
les set de la vesprada
l’hora escolta
i el temps parla.

Amb respecte
entre reflexos de llum
el temps recita
i l’hora escolta.

Amb voluntat de saber
entre papers i fulls
la finestra tancada
i l’espera escolta.

Sense saber què fer
silenci de Palau
continua l’escriptura
i la línia escolta.

Monotonia
sempre el mateix
els ulls es clouen
i el color blau a terra, escolta.

Automirades
vuit de la vesprada
els dies callen
i el saber parla.

Llueix la maduresa
uns llapis vells
al front la finestra
darrere el prestatge parla.

Nou de la nit, o de la vesprada
els ulls cauen i les paraules moren
la jornada acaba
l’estança calla.

Tres o quatre temps
sense antologia però amb interés
sense indiferència però amb monotonia
això és una jornada d’estudi.

Agustí Campos i Perales

ESGUARDS I COMPLICITATS

Una mirada
junts
un silenci
un hivern
unes llums, i tristors.

Un nus a la gola
quiets
una relació
una primavera
unes esperances, i foscors.

Un respecte
units
una paraula
un estiu
uns esguards, i remors.

Una abraçada
extasiats
una mirada
una tardor
uns crits, i tristors.

Una tendresa
recollits
una foscor tènue
un cresol
unes llibertats, i temors.

Un somni
junts
una jove
un jove
unes plenituds, i emocions.

Agustí Campos i Perales

DÓNA’M UN GLOP

Dóna’m un vers d’Estellés
dóna’m un conte de Márquez
un glop de mistela
dóna’m un tros de terra.

Dóna’m Llachs i Montllors
dóna’m Fusters i Guevares
un glop de cassalla
dóna’m una ració de llibertat.

Ofereix-me paisatges
ofereix-me muntanyes i rius
un glop d’amnèsia
ofereix-me una resposta.

Ofereix-me sendes i camins,
ofereix-me prats i boscos
un glop de tu
ofereix-me un tacte suau.

Regala’m una reflexió de Machado
regala’m una paraula de Lorca
un glop de vi
regala’m una rosa.

Regala’m un somriure de les tretze roses
regala’m un puny del milicià
un glop de rebel•lia
regala’m una lluita sense final.

Dóna’m la mà i cantarem a Ovidi
ofereix-me els llavis i llegirem a Estellés
regala’m un somriure i recordarem a Ibárruri
acarona’m la pell i caminarem per tot l’univers.

Agustí Campos i Perales

MAQUIS

Entre màquies i fusells,
entre terra i polseguera.
Entre muntanyes resistents,
entre olor i veus de guerra.

Entre punys i corbelles,
entre martells i una senda.
Entre barrancs i obrers,
entre sorolls i una trista renda.

Entre combats i alçaments,
entre emboscades i perdons.
Entre esperes i allistaments,
entre pedres i canons.

Entre copes d’aiguardent,
entre bars d’olor a terra.
Entre quatre combatents,
signen un pacte de guerra.

Entre mirades camarades,
entre recels de parents.
Entre por a repressàlies,
per rebre algun turment.

Entre l’orgull del guerriller,
entre l’esguard de l’espera.
Entre l’arribada al quarter,
entre colps i la frontera.

Entre la mort del maqui,
entre la vida de l’insurgent.
Creix la llegenda del primer,
per mantenir l’honor del resistent.

Agustí Campos i Perales

BUFONS DEL NOSTRE SEGLE: BUFONS DE TOTA LA VIDA

DELS VERSOS

Versos parits amb delicadesa i candidesa,

candidesa que arrela el poble que representa.

El present que se’ns veu com el futur,

i el futur que ens narra el que podrem ser.

Podrem ser el que vulguem ser,

i serem el que puguem ser.

Serem parits com els versos del poeta medieval,

poeta medieval que narra el seu rei i es burla d’ell.

DEL MÈTODE

Burla, pantomima, indiferència, combat;

moixiganga amb terç, cassalla i colpet.

La vida no deixa de ser això: un camí al bar;

la vida no deixa de ser res més que unes narracions breus.

Breu, vivim i contem; brevem, cantem i somniem.

La vida és això: un cúmul de despropòsits,

un consol davant la mort,

una felicitació d’aniversari per poder afirmar que som vius.

DE LA REALITAT

El futur sempre se’ns aclareix com lúcid i tènue,

mai en sabem res; tal volta per això siguem ingenus.

No arribarem a cap lloc, diuen, i no voldrem arribar,

afirmaran tot seguit.

Vindrà la burla, la brevetat i la risa.

Alçarem la copa, i brindarem amb moixigangues:

balls indesxifrables i somnis al rei.

Bufons de cort que narren poesies,

quatre acords que fan desafinar la flauta,

i dos abraçades per corroborar la humanitat.

ALLÀ ON ESTIGA

Estaré i estic a la Serra del Castellet,

igual que quan era xicotet i jugava

amb els meus amics.

Estaré i estic al musical jugant al truc,

igual que quan era xicotet i veia

els avis jugar.

Estaré i estic farcit de plantes, d’argelagues i de garbullers,

igual que quan era xicotet i anava

amb mon pare a arreplegar garrofes.

Estaré i estic als estrets, a Real o a Montroi,

igual que quan era xicotet i era

amb tots vosaltres.

Estaré i estic mort o viu,

igual que quan moria gent solament per parlar,

parlar llengües de pobles oprimits.

Estaré i estic viu o mort,

igual que quan el meu país va ser lliure,

lliure de somins imposats.

Avui, però, ja no hi sóc, doncs vull

una muixeranga i un puny tancat;

una dolçaina i un tabal i quatre barres de sang.

Vull

una corbella i un martell;

vull ser lliure i que vosaltres ho sigueu per sempre més.

ENTRE UNES COSES I ALTRES: LA VIDA

Entre remors i silencis,

entre xiscles i desesperances.

Va com va, la meua vida,

des del principi fins hui.

Va la vida, com va,

des d’un principi de fa anys.

Entre unes coses i altres,

entre tristeses i desenganys.

Camina la vida, i va,

des d’aquell maig.

Entre crits i esperances,

des de hui i fens demà.

Viu i mor la vida,

la vida viu amb orgull.

Mor i viu la vida,

i la vida tot s’ho engull.

Entre remors i silencis,

va com va, la meua espera.

Va com va, la meua estança,

des d’aleshores i fins demà passat.