Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluita. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluita. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de febrer del 2011

ARA NO ÉS TEMPS

Ara no és temps de bohèmia.
És temps de lluita.
Ara no és temps d'ambigüitats.
És temps de plantar cara.
Ara no és temps de vides edulcorades.
És temps de ralitats.
Ara no és temps de lamentacions.
És temps de xisclar.

Ara no hi ha temps de romanticismes.
Ara no és temps de poesia contemplativa.

No és temps de cigars amb whisky a qualsevol bar subaltern.

divendres, 18 de febrer del 2011

#sense senyal

LA POESIA ESTÀ #sense senyal per TV3

dimecres, 4 d’agost del 2010

AHMED, UN JOVE PALESTÍ




Et desesperes, Ahmed, i plores perquè t’oprimeixen, et torturen
et furten tot allò que és teu i que et sents com a propi, la família
t’ocupen la llengua, la cultura, els sentiments, et maten sense res
t’ocupen la terra. Tants anys amb Palestina i tanta lluita...
T’alces i esperes que el dia siga diferent, que l’opressió s’ature
però continua el seu dret internacional, les seues lleis
t’ocupen els somnis i enderroquen ta casa
segresten ton pare perquè vol justícia. Tantes llàgimes vessades...
Veus com uns militars el colpegen
solament buscava aigua per beure i viure, solament això
t’ocupen la vida i l’esperança, t’ho ocupen tot
i només et queda el plor i tanta lluita...

Ets un xiquet de deu anys, que va a escola per estudiar
aprén sumes i restes i estima la seua gent, Palestina;
un xiquet que al migdia arriba a casa i veu com les seues bales
maten companys de classe, o deixen òrfens altres, tanta pena...
Ton pare no arriba i ta mare t’explica que l’han matat
l’han segrestat els soldats israelians i no se sap res d’ell
el detenen, el deporten, el torturen i el maten perquè diuen que és de Hamas
i tu, amb la cara perplexa, ho expresses tot: ho perds tot.
Sense pare i sense terra, només et resta el xiscle i la llàgrima
quan marxes a un cantó de Gaza, on viu l’amic Moaz t’amagues
i plores a llàgrima viva de cara el mur, on veus les reixes, el Chekpoint
on vius el dia a dia amb la pols de l’imperi.

Somnies el que pots somniar en un país venut i pobre
on la gent, malgrat la xafogor , manté l’alé
i vius de cara al futur, Ahmed, i fas del present la lluita per redreçar
la família, els amics, el país, amb tanta lluita...
I un somriure que esbosses amb Moaz, Ossman i Abed
quan d’un calaix, la mare treu una bandera palestina
i l’onegeu amb el somriure i el crit;
no plores Ahmed, planta-li a l’enemic un somriure i crida.




Agustí Campos i Perales