Entre remors i silencis,
entre xiscles i desesperances.
Va com va, la meua vida,
des del principi fins hui.
Va la vida, com va,
des d’un principi de fa anys.
Entre unes coses i altres,
entre tristeses i desenganys.
Camina la vida, i va,
des d’aquell maig.
Entre crits i esperances,
des de hui i fens demà.
Viu i mor la vida,
la vida viu amb orgull.
Mor i viu la vida,
i la vida tot s’ho engull.
Entre remors i silencis,
va com va, la meua espera.
Va com va, la meua estança,
des d’aleshores i fins demà passat.
Romanem eterns al camí, malgrat pedres i ribassos,
romanem immortals a la senda, a desgrat d’esperes i desenllaços;
romanem sense pressa de passar la drecera, sense tenir en compte penes,
sense tenir en compte tristeses i incerteses.
Romanem infinits.
Romanem certs al viaró, malgrat les injustícies,
romanem segurs al viarany, a desgrat d’aventures i inmundícies;
romanem per sempre càlids al passeig, sense oblidar el passat,
sense pensar en allò que no ens complau.
Romanem inequívocs.
Romanem humils al caminal, malgrat supèrbies de classe,
romanem modests al carreró, a desgrat de posicions tendencioses;
romanem des de sempre i per sempre rotunds caminant, sense obcecar-se,
sense jaure quiets i aprenent a poder deslligar-se.
Romanem senzills.
Romanem sense prejudicis a tot arreu, malgrat absolutismes de gènere,
romanem lliures a tot el món, a desgrat de posicions subordinades;
romanem ara més que ahir oportuns per escriure unes rimes o altres,
sense seguiments d’estils, independents i emancipats de la república de les lletres.
Romanem eternament tal i com som: nosaltres.
